2016/02/07 UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG – SALA MUNTANER

Un escenari mig buit, amb pocs elements. Un fons negre que ho envaeix tot. Això és el que es troba el públic quan entra a la sala. Tot està a la vista, no s’hi amaga res. Apareix Blanche (Annabel Castán) i l’escenari, de sobte, s’omple. Ens parla, ens pregunta i fa que formem part del que anem a veure. A Un tramvia anomenat desig hi trobem moltes històries que semblen petites, i es fan grans davant dels nostres ulls. La història de Blanche, una dona que té un passat fosc i també un passat brillant i que vol fer desaparèixer el passat fosc, recolzar-se en allò que té de bonic ens els seus records, i construir-se un futur bonic. Estelle, Mireia Illamola, una dona que viu un amor adolescent, apassionat, sense dubtes ni esquerdes, i un amor tendre i protector cap a la seva germana. Es troba al bell mig del conflicte entre Blanche i Stanley, el seu marit. Stanley, un home sense cultura, “primitiu” el descriu Blanche, i orgullós del que és, que menysprea tot allò que no coneix i que és diferent. Un home en un món en què la testosterona és la reina de tot. “Jo sóc el rei”. I en Mitch, Pepo Blasco, l’amic de Stanley i Estelle, que sembla que està allunyat del tarannà de Stanley, que sembla que és diferent. Un home que viu per la seva mare, que vol i dol. Seria fàcil reduir l’obra al xoc de tramvies entre Blanche i Stanley. Són dues persones diametralment oposades en tot, amb punts de vista molt diferents, que intenten defendre les seves postures. Però també hi ha l’evolució d’Estelle. La presència de Blanche li fa reviure també el seu passat comú, tan diferent de la vida que duu ara. I en Mitch, que veu en Blanche una sortida i un futur més bonic. Tots dos es mouen al voltant del conflicte entre Blanche i Stanley. Estelle intenta atraure Stanley, Mitch intenta atraure Blanche, i en aquests moments, el conflicte es dilueix... o ho sembla. La relació entre Mitch i Blanche està dibuixada de forma molt delicada. El negre del fons de l’escenari es fa més gran i, amb un joc de llums, els envolta mentre ells ballen, parlen, o comencen a flirtejar. L’escenografia, minimalista, és suficient per crear l’ambient del pis, petit i amuntegat, d’Estelle i Stanley. La banyera, omnipresent, on Blanche s’hi passa hores per superar els seus atacs de nervis (... o per intentar rentar un passat que no li agrada?), i l’únic lloc on ella troba intimitat en un pis ocupat per un Stanley a qui li agrada fer notar que allò és casa seva. I Stanley veu que el sue regne està amenaçat per una Blanche que, a més de ser el seu oposat, és també el record permanent i viu d’una vida que Estelle va tenir algun dia, i a la que va renunciar per ell. Stanley defèn el seu territori. Defèn el que és seu. I farà tot el que calgui per sortir-se’n. Si cal, farà mal a la gent que més s’estima. Però ho ha de fer. Annabel Castán ens mostra una Blanche amb moltes facetes: feliç, optmista, egoïsta, cruel, manipuladora, mentidera, tendra, protectora amb la seva germana, incisiva, trista. Davant nostre, Annabel Castán es transforma de forma molt subtil. Un gest, una mirada, un canvi en la manera de moure’s, un canvi en el to de veu... una intepretació excel•lent que mereix un teatre molt més gran perquè en pugui gaudir més gent. Mireia Illamola intepreta una Estelle que passa de la innocència al desengany. És un procés continu que evoluciona sense aturador des del primer moment. La noia feliç de les primeres escenes comença a mostrar duresa i amargor al final. Pepo Blasco, Mitch, fa el paper de l’amic, l’amic que sempre hi és, l’amic en qui confiar, el company de feina amb qui fer una cervesa o jugar a cartes. L’amic a qui cal protegir de tot. Un home abduït per la seva mare, per Stanley... un home que no té prou força per tenir voluntat pròpia. Un home vençut pel seu entorn. Les escenes amb Blanche són una lliço de teatre, amb un gran domini del gest, la veu i el moviment. Jorge Albuerne, Stanley. Un Stanley que crida, potser massa, i que parla en castellà. De bon començament, sobta. Però després fa que el xoc entre ell i Blanche sigui encara més patent. No es poden entendre mai perquè ja no parlen ni la mateixa llengua. La seva interpretació és potser la més fluixa. Que Stanley sigui un home “primitiu i bàsic” no vol dir que es mogui a embranzides o que cridi sempre. Però, tenint en compte la seva personalitat, el trobem creïble. I al darrere d’aquest muntatge, s’hi nota una mot bona direcció d’Oriol Tarrasón. Les entrades i sortides, escenes que comparteixen espais, disseny d’il•luminació, ritme... és un treball molt acurat i precís. Un muntatge excel•lent, com ja és habitual en Les Antonietes. No esperava menys, i no m’han defraudat.