2014/08/12 - PRENDRE PARTIT – TEATRE GOYA
PRENDRE PARTIT – TEATRE GOYA 08/12/2014
Un gran text i uns grans actors. I la música!!! Quina música!!! La música és un personatge
més de l'obra que omple i parla i commou. No oblidem la música.
En JM Pou fa un gran treball. La direcció és acurada. No hi ha gestos innecessaris i no
s'opta per la carrincloneria. Ens presenta dos móns oposats però en cap moment arriba a
prendre partit per cap d'ells, deixa que els espectadors triïn amb els retalls d'informació
que ens van donant.
Com a actor, està immens. Bé, com sempre. Un personatge cansat i avorrit de tot, que
s'ha de plantejar preguntes que no hauria preferit no haver de preguntar-se mai.
El Major, Andrés Herrera, està més que convincent en el seu paper d'una persona grisa,
ficada en un món que potser li va una mica gran i on pot deixar anar uns aires de grandesa
que, en el seu món habitual no hauria pogut mostrar mai. Un home gris a qui li han donat
un gran poder.
I és aquí on les coses comencen a embolicar-se. Perquè en molts casos, els dirigents nazis
eren això: gent grisa que, de sobte, tenia un gran poder en les seves mans i el podia fer
anar al seu gust, sense control. Ben mirat, no hi ha tanta diferència entre el major americà
que jutja un "presumpte" col·laborador nazi i els comandants nazis que s'estan jutjat al
mateix temps a Nüremberg. Al capdavall tots són gent que, en un moment donat, tenen
més poder del que saben manegar.
Els altres personatges, amb les seves pròpies històries, també ajuden a formar aquest món
ambigu on les coses no són com semblen, on tot té més d'una lectura.
Així que l'obra, que comença amb uns postulats ben clars - hi ha un major americà (els
bons) que jutja un col·laborador nazi (els dolents) - acaba mostrant-nos que les coses no
sempre són ni tan clares, ni tan fàcils, ni tothom és tan bo ni tan dolent.
Si li hagués de posar un "però", només n'hi trobaria un, i no crec que sigui res important,
potser és que jo sóc molt perepunyetes (que també)... en alguns moments vaig pensar
que els faltaven un parell o tres de representacions amb públic per poder acabar
d'arrodonir-ho. Però com que això ja està solucionat, segur que l'obra ja és perfecta.
El vestuari és molt acurat. Els americans duen els seus uniformes lluents, els alemanys
duen la roba més gastada, especialment el director i el segon violinista. I, la vídua jueva,
porta una roba que es veu molt pobra. S’hi han esmerçat molt.
L’escenografia està molt cuidada. Un edifici que podria ser ruïnós, desballestat, lleig, fred.
Mobles d’època, tristos i apagat. És la postguerra i és evident. La llum acompanya les
situacions. La història es desenvolupa en diferents èpoques de l’any i la llum ho recolza.
Un gran treball global.
Un gran text i uns grans actors. I la música!!! Quina música!!! La música és un personatge
més de l'obra que omple i parla i commou. No oblidem la música.
En JM Pou fa un gran treball. La direcció és acurada. No hi ha gestos innecessaris i no
s'opta per la carrincloneria. Ens presenta dos móns oposats però en cap moment arriba a
prendre partit per cap d'ells, deixa que els espectadors triïn amb els retalls d'informació
que ens van donant.
Com a actor, està immens. Bé, com sempre. Un personatge cansat i avorrit de tot, que
s'ha de plantejar preguntes que no hauria preferit no haver de preguntar-se mai.
El Major, Andrés Herrera, està més que convincent en el seu paper d'una persona grisa,
ficada en un món que potser li va una mica gran i on pot deixar anar uns aires de grandesa
que, en el seu món habitual no hauria pogut mostrar mai. Un home gris a qui li han donat
un gran poder.
I és aquí on les coses comencen a embolicar-se. Perquè en molts casos, els dirigents nazis
eren això: gent grisa que, de sobte, tenia un gran poder en les seves mans i el podia fer
anar al seu gust, sense control. Ben mirat, no hi ha tanta diferència entre el major americà
que jutja un "presumpte" col·laborador nazi i els comandants nazis que s'estan jutjat al
mateix temps a Nüremberg. Al capdavall tots són gent que, en un moment donat, tenen
més poder del que saben manegar.
Els altres personatges, amb les seves pròpies històries, també ajuden a formar aquest món
ambigu on les coses no són com semblen, on tot té més d'una lectura.
Així que l'obra, que comença amb uns postulats ben clars - hi ha un major americà (els
bons) que jutja un col·laborador nazi (els dolents) - acaba mostrant-nos que les coses no
sempre són ni tan clares, ni tan fàcils, ni tothom és tan bo ni tan dolent.
Si li hagués de posar un "però", només n'hi trobaria un, i no crec que sigui res important,
potser és que jo sóc molt perepunyetes (que també)... en alguns moments vaig pensar
que els faltaven un parell o tres de representacions amb públic per poder acabar
d'arrodonir-ho. Però com que això ja està solucionat, segur que l'obra ja és perfecta.
El vestuari és molt acurat. Els americans duen els seus uniformes lluents, els alemanys
duen la roba més gastada, especialment el director i el segon violinista. I, la vídua jueva,
porta una roba que es veu molt pobra. S’hi han esmerçat molt.
L’escenografia està molt cuidada. Un edifici que podria ser ruïnós, desballestat, lleig, fred.
Mobles d’època, tristos i apagat. És la postguerra i és evident. La llum acompanya les
situacions. La història es desenvolupa en diferents èpoques de l’any i la llum ho recolza.
Un gran treball global.
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.