2014/06/22 - EL JOC DE L’AMOR I DE L’ATZAR – TNC
EL JOC DE L’AMOR I DE L’ATZAR – TNC 22/06/2014
Un text delicat amb més anades i vingudes del que un es podria pensar. Res no és el que
sembla. Ningú no és qui diu que és. Tots fan comèdia dins de la comèdia. Com un joc de
màscares sense màscares. Només amb el text.
Molt ben interpretat. Molta lleugeresa en la forma de dir el text i en els moviments. Hi
havia sempre moviment en escena, però mai no era frenètic. De vegades, em recordava
un ballet, un pas à trois... o a quatre,com a molt.
Una molt bona direcció d’actors, que actuen sense sobreactuar, que diuen el text amb
fluïdesa i s’adapten a la delicadesa del text amb els seus moviments. Els personatges
còmics no són exagerats i grollers. Els aristòcrates, malgrat fer un doble paper, es mouen
amb elegància. Les dues parelles protagonistes brillen damunt l’escenari. Mar Ulldemolins
i Rubén de Eguía resolen amb molta professionalitat i són divertits sense ser escandalosos.
Bernat Quintana i Vicki Luengo són dos aristòcrates que, malgrat intentar-ho, no acaben
d’amagar mai el seu origen. I són convincents en el seu doble paper.
Àlex Casanovas i Enric Cambray es poden permetre el luxe d’interpretar dos aristòcrates
que juguen a fet i amagar amb la resta dels personatges.
Tots menteixen i tots ho fan amb molta solvència.
El vestuari ben triat, es nota que tenien pressupost. I molt. Igual que l’escenografia. El
jardí, tipus versallesc, era molt bonic i acollidor i, com el vestuari, delimitava molt el temps
on transcorre l’obra. Potser l’escenari era massa gran per a aquesta obra, perquè hi havia
moments en què el públic havia de girar el cap de dreta a esquerra per poder seguir els
personatges, com si estigués en un partit de tennis. Potser un escenari més reduït hauria
estat més encertat.
La il·luminació evocava un dia d’estiu. L’escenografia un jardí florit. El vestuari lleuger. Tot
molt ben combinat. Era una obra alegre en un context alegre. Una obra de les que fan
somriure contínuament, amb alguna rialla, una obra intel·ligent.
Un gran muntatge Una gran manera de tornar al TNC. Només un però. Un de sol. Hi havia
una paraula que grinyolava dins del text. Una sola paraula que, a més, es deia tota sola en
un moment de l’obra, i era com un “grinnnnnnyyyyy” allà al mig. De tot el muntatge, és
l’única cosa que canviaria.
I ja que presentaran l’obra a Madrid, em pregunto si la paraula també sortia en la
traducció al castellà.
10 sobre 10
Un text delicat amb més anades i vingudes del que un es podria pensar. Res no és el que
sembla. Ningú no és qui diu que és. Tots fan comèdia dins de la comèdia. Com un joc de
màscares sense màscares. Només amb el text.
Molt ben interpretat. Molta lleugeresa en la forma de dir el text i en els moviments. Hi
havia sempre moviment en escena, però mai no era frenètic. De vegades, em recordava
un ballet, un pas à trois... o a quatre,com a molt.
Una molt bona direcció d’actors, que actuen sense sobreactuar, que diuen el text amb
fluïdesa i s’adapten a la delicadesa del text amb els seus moviments. Els personatges
còmics no són exagerats i grollers. Els aristòcrates, malgrat fer un doble paper, es mouen
amb elegància. Les dues parelles protagonistes brillen damunt l’escenari. Mar Ulldemolins
i Rubén de Eguía resolen amb molta professionalitat i són divertits sense ser escandalosos.
Bernat Quintana i Vicki Luengo són dos aristòcrates que, malgrat intentar-ho, no acaben
d’amagar mai el seu origen. I són convincents en el seu doble paper.
Àlex Casanovas i Enric Cambray es poden permetre el luxe d’interpretar dos aristòcrates
que juguen a fet i amagar amb la resta dels personatges.
Tots menteixen i tots ho fan amb molta solvència.
El vestuari ben triat, es nota que tenien pressupost. I molt. Igual que l’escenografia. El
jardí, tipus versallesc, era molt bonic i acollidor i, com el vestuari, delimitava molt el temps
on transcorre l’obra. Potser l’escenari era massa gran per a aquesta obra, perquè hi havia
moments en què el públic havia de girar el cap de dreta a esquerra per poder seguir els
personatges, com si estigués en un partit de tennis. Potser un escenari més reduït hauria
estat més encertat.
La il·luminació evocava un dia d’estiu. L’escenografia un jardí florit. El vestuari lleuger. Tot
molt ben combinat. Era una obra alegre en un context alegre. Una obra de les que fan
somriure contínuament, amb alguna rialla, una obra intel·ligent.
Un gran muntatge Una gran manera de tornar al TNC. Només un però. Un de sol. Hi havia
una paraula que grinyolava dins del text. Una sola paraula que, a més, es deia tota sola en
un moment de l’obra, i era com un “grinnnnnnyyyyy” allà al mig. De tot el muntatge, és
l’única cosa que canviaria.
I ja que presentaran l’obra a Madrid, em pregunto si la paraula també sortia en la
traducció al castellà.
10 sobre 10
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.