2015/01/16 - KING LEAR – LLIURE MONTJUIC
KING LEAR – LLIURE MONTJUIC 16/1/2015
D'entrada, dir que el text de Shakespeare és dels textos més aconseguits. Un drama cruel,
violent, amarg, dur, sense contemplacions, on ens mostra el millor i el pitjor de la natura
humana, sense maquillatge ni amagar res.
Tots els actors van estar brillants. Tots, sense excepció. És una obra coral on no hi sobrava
res ni ningú.
La direcció, genial. Sovint, tots els actors estaven en escena, però no hi havia
interferències entre els que realment estaven en escena i els que estaven allà, però no hi
intervenien (que és el que no em va agradar d'Eduard II, al Tantarantana, on tots els actors
estaven sempre en escena però els actes quedaven desdibuixats). Les escenes queden
molt ben dibuixades i delimitades. Les trames superposades no es destorben. Els diferents
fils argumentals es creuen, es relacionen, se separen... i sempre sabem on som.
No se surt indiferent del teatre. El text és colpidor. Shakespeare no estalvia res als actors.
Els personatges són ambivalents, durs i tendres, cruels i amorosos. I, a més, hi ha el joc de
màscares. Personatges que fingeixen ser el que no són, com el Duc de Kent o l'Edgar.
Personatges que es posen una màscara per aconseguir el que volen, Goneril i Regan,
Edmund... o, fins i tot, el Rei Lear que passa per foll, però... ho està realment? O és una
actitud per defugir una realitat que no li agrada? Un joc de màscares dins d'un drama.
Un escenari bàsic, format per plataformes que s’alcen o queden a peu pla, per construir
els diferents espais,les diferents escenes, mantenint la continuïtat de l’obra, sense pausa.
El públic a banda i banda. No hi ha espai on amagar-se. Els personatges ens queden
sempre al davant.
Una il·luminació molt ben treballada que ressalta els moments més brillants i els més
foscos.
El vestuari, actualitzat, és gris i fosc. Un vestuari molt ben triat per deixar lluir el text i els
actors i no distreure’ns de res.
Gran obra. Gran muntatge. Grans actors. Tots, sense excepció: Núria Espert, Ramon
Madaula, Jordi Bosch, Julio Manrique, Laura Conejero, Míriam Iscla, David Selvas... que
tenen els papers de més lluïment. Però la resta d’actors, amb intervencions més breus
però igualment emocionants, també mereixen una menció: Aleix Albareda Marcel Borràs,
Jordi Collet , Jordi Llovet ,Òscar Rabadan. Per acabar, destacar el paper intens d’Andrea
Ros, com a Cordèlia i, sobre tot, Teresa Lozano que ens interpreta un bufó carismàtic, tan
brillant... que sap greu que Shakespeare l’eliminés de l’obra. És un personatge potent,
lliure, desvergonyit... però molt lleial al seu rei. Tanmateix, Shakespeare ens treu el bufó i
ens dóna Edgar interpretant un foll, un Julio Manrique que broda els seus personatges.
D'entrada, dir que el text de Shakespeare és dels textos més aconseguits. Un drama cruel,
violent, amarg, dur, sense contemplacions, on ens mostra el millor i el pitjor de la natura
humana, sense maquillatge ni amagar res.
Tots els actors van estar brillants. Tots, sense excepció. És una obra coral on no hi sobrava
res ni ningú.
La direcció, genial. Sovint, tots els actors estaven en escena, però no hi havia
interferències entre els que realment estaven en escena i els que estaven allà, però no hi
intervenien (que és el que no em va agradar d'Eduard II, al Tantarantana, on tots els actors
estaven sempre en escena però els actes quedaven desdibuixats). Les escenes queden
molt ben dibuixades i delimitades. Les trames superposades no es destorben. Els diferents
fils argumentals es creuen, es relacionen, se separen... i sempre sabem on som.
No se surt indiferent del teatre. El text és colpidor. Shakespeare no estalvia res als actors.
Els personatges són ambivalents, durs i tendres, cruels i amorosos. I, a més, hi ha el joc de
màscares. Personatges que fingeixen ser el que no són, com el Duc de Kent o l'Edgar.
Personatges que es posen una màscara per aconseguir el que volen, Goneril i Regan,
Edmund... o, fins i tot, el Rei Lear que passa per foll, però... ho està realment? O és una
actitud per defugir una realitat que no li agrada? Un joc de màscares dins d'un drama.
Un escenari bàsic, format per plataformes que s’alcen o queden a peu pla, per construir
els diferents espais,les diferents escenes, mantenint la continuïtat de l’obra, sense pausa.
El públic a banda i banda. No hi ha espai on amagar-se. Els personatges ens queden
sempre al davant.
Una il·luminació molt ben treballada que ressalta els moments més brillants i els més
foscos.
El vestuari, actualitzat, és gris i fosc. Un vestuari molt ben triat per deixar lluir el text i els
actors i no distreure’ns de res.
Gran obra. Gran muntatge. Grans actors. Tots, sense excepció: Núria Espert, Ramon
Madaula, Jordi Bosch, Julio Manrique, Laura Conejero, Míriam Iscla, David Selvas... que
tenen els papers de més lluïment. Però la resta d’actors, amb intervencions més breus
però igualment emocionants, també mereixen una menció: Aleix Albareda Marcel Borràs,
Jordi Collet , Jordi Llovet ,Òscar Rabadan. Per acabar, destacar el paper intens d’Andrea
Ros, com a Cordèlia i, sobre tot, Teresa Lozano que ens interpreta un bufó carismàtic, tan
brillant... que sap greu que Shakespeare l’eliminés de l’obra. És un personatge potent,
lliure, desvergonyit... però molt lleial al seu rei. Tanmateix, Shakespeare ens treu el bufó i
ens dóna Edgar interpretant un foll, un Julio Manrique que broda els seus personatges.
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.