2014/11/05 - CAMBÓ / COMPANYS – TEATRE GAUDÍ
CAMBÓ / COMPANYS – TEATRE GAUDÍ 05/11/14
La política és teatre. No hi ha dubte. El que passa és que hi ha bon teatre i mal teatre. Si
algú, d'aquí a uns quants anys, volgués muntar un espectacle teatral amb els discursos que
s'escolten ara als nostres parlaments... es trobaria amb què no té material.
En canvi, ahir, vàrem gaudir de dos discursos ben estructurats, amb un vocabulari exquisit,
incisiu, que sabia punxar sense ser groller, que feia servir el mot adequat per a cada cosa.
Un discurs amb un ritme cuidat, estudiat. Amb ironia, sarcasme, i molta intel·ligència.
Perquè el que ahir vàrem escoltar van ser dos discursos, sencers, que parlaven sobre els
fet d'octubre de 1934. Un era el discurs de Francesc Cambó, al Parlament de la República
Española, el 13 de desembre de 1934. I el segon era el discurs de Lluís Companys al
Parlament de Catalunya, el 5 de maig de 1936.
Cambó parlava en castellà. Companys en català. Dos estils diferents. Cambó era més florit
en el seu llenguatge, Companys, més directe. Però tots dos tenien un domini del
llenguatge i de l'oratòria que farien envermellir de vergopnya els nostres representats
polítics... si és que tinguessin vergonya, és clar.
En Carles Martínez ens parla a nosaltres, que som els parlamentaris. La platea forma un
petit semicercle: el Parlament (el de Madrid o el de Barcelona). Quan ens parla, ens
interpel·la a nosaltres, nosaltres som els seus adversaris polítics. I ell fa que ens sentim
part de tot el joc.
Molt ben caracteritzat com a Cambó i com a Companys, i amb una il·luminació molt
adequada, de vegades sembla que ho estiguem veient en blanc i negre. Com si tornéssim
enrere en el temps. Els gestos, la postura, el moviment, l'entonació... tot ens feia anar a
uns temps que ara ja són llunyans.
Un treball excel·lent d'en Carles Martínez. Molt bona direcció.
Molt recomanable.
PS. només li retreuria una cosa: Companys anava massa ben vestit. En totes les fotos que
he vist, encara que portés roba de mudar, anava mal girbat, com si la roba no li escaiés bé.
Pel que fa a l'accent, en Companys tenia un accent molt fort de Ponent, i en Carles
Martínez ho va fer força bé, tot i que el seu accent quedava una mica diluït en l'accent de
Barcelona.
La política és teatre. No hi ha dubte. El que passa és que hi ha bon teatre i mal teatre. Si
algú, d'aquí a uns quants anys, volgués muntar un espectacle teatral amb els discursos que
s'escolten ara als nostres parlaments... es trobaria amb què no té material.
En canvi, ahir, vàrem gaudir de dos discursos ben estructurats, amb un vocabulari exquisit,
incisiu, que sabia punxar sense ser groller, que feia servir el mot adequat per a cada cosa.
Un discurs amb un ritme cuidat, estudiat. Amb ironia, sarcasme, i molta intel·ligència.
Perquè el que ahir vàrem escoltar van ser dos discursos, sencers, que parlaven sobre els
fet d'octubre de 1934. Un era el discurs de Francesc Cambó, al Parlament de la República
Española, el 13 de desembre de 1934. I el segon era el discurs de Lluís Companys al
Parlament de Catalunya, el 5 de maig de 1936.
Cambó parlava en castellà. Companys en català. Dos estils diferents. Cambó era més florit
en el seu llenguatge, Companys, més directe. Però tots dos tenien un domini del
llenguatge i de l'oratòria que farien envermellir de vergopnya els nostres representats
polítics... si és que tinguessin vergonya, és clar.
En Carles Martínez ens parla a nosaltres, que som els parlamentaris. La platea forma un
petit semicercle: el Parlament (el de Madrid o el de Barcelona). Quan ens parla, ens
interpel·la a nosaltres, nosaltres som els seus adversaris polítics. I ell fa que ens sentim
part de tot el joc.
Molt ben caracteritzat com a Cambó i com a Companys, i amb una il·luminació molt
adequada, de vegades sembla que ho estiguem veient en blanc i negre. Com si tornéssim
enrere en el temps. Els gestos, la postura, el moviment, l'entonació... tot ens feia anar a
uns temps que ara ja són llunyans.
Un treball excel·lent d'en Carles Martínez. Molt bona direcció.
Molt recomanable.
PS. només li retreuria una cosa: Companys anava massa ben vestit. En totes les fotos que
he vist, encara que portés roba de mudar, anava mal girbat, com si la roba no li escaiés bé.
Pel que fa a l'accent, en Companys tenia un accent molt fort de Ponent, i en Carles
Martínez ho va fer força bé, tot i que el seu accent quedava una mica diluït en l'accent de
Barcelona.
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.