2014/01/24 - UN ENEMIC DEL POBLE - TEATRE LLIURE (i comparem amb la versió de LES ANTONIETES, a la SALA MUNTANER)

L’ENEMIC DEL POBLE – TEATRE LLIURE 24/01/2014 / STOCKMANN –SALA MUNTANER

Un text molt important, potent i espectacular... que queda ofegat per l’escenografia.

Massa escenografia, massa elements dispersos, massa punts d’atenció... Al Lliure, l’obra

s’adapta al moment actual. El text ho suporta bé, perquè parla de temes que afecten els

homes des de que viuen en comunitat... i va per llarg. Els actors molt entregats. En Pere

Arquillué fa un Dr. Stockmann agressiu, visceral, cridaner, enfadat...

En canvi, i ara passem a Stockmann de les Antonietes, l’escenografia era molt senzilla. No

calia grans elements per deixar anar el text que rebotava damunt del públic com una

escopinada. Ni un crit. Només, de tant, una octava més aguda... És un Stockmann més

contingut. Per dir-ho d’alguna manera: el Dr. Stockmann del Lliure acabarà donant un cop

de puny a una taula amb un gran crit, i el Dr. Stockmann (en Bernat Quinana) de les

Antonietes acabarà patint de l’estómac i del fetge, i ens fa patir a tots.

En tots dos casos el text és important... però l’embolcall, el muntatge, fa que el text de Les

Antonietes arribi més al públic que en el muntatge del Lliure.

No sempre cal un gran pressupost per aconseguir un gran muntatge.

El vestuari I tal com em vas demanar, parlem del vestuari... el del Lliure era actual, perquè

l'obra era actual. I fosc. I en alguns moments, el decorat es menjava els actors. A la

Muntaner, el vestuari era clar, amb reminiscències dels anys vint, per contrastar amb

l'escenografia que era molt moderna i minimalista. Visualment, quedava millor la tria de

Les Antonietes.

Els dos muntatges estaven molt bé. Però, posats a triar, em quedo amb Stockmann, de les

Antonietes. Sense dubtar-ho.



STOCKMANN –SALA MUNTANER

La versió de l’Enemic del Poble d’Ibsen, de les Antonietes sembla que es presenta d’una

forma molt senzilla. No calen  grans elements per deixar anar el text que ressona en els

caps del públic. No cal ni un crit. Només, molt de tant en tant, una octava més aguda... És

un Stockmann contingut. Per dir-ho d’alguna manera: aquest Dr. Stockmann no acabarà

donant un cop de puny a una taula amb un gran crit, aquestl Dr. Stockmann (en Bernat

Quinana) acabarà patint de l’estómac i del fetge, i ens fa patir a tots.

El text és un element molt important d’aquest espectacle,ii el seu l’embolcall, el

muntatge, fa que arribi més al públic amb molta força, sense perdre’s enmig d’un decorat

pretenciós, ni en interpretacions que criden.

Amb un to sempre contingut, el missatge arriba més lluny i fa més mal. No és una còlera

desfermada. És una ràbia que es cou i que ens cou, que sabem que, com l’aigua podrida

que tard o d’hora surarà sense fer remor, aquesta ràbia també ha de sortir algun dia i ens

esquitxarà  a tots, però tanquem els ulls i fem veure que no passa res. Com l’aigua podrida

que tard o d’hora surarà, sense fer remor.

El vestuari  és clar, amb reminiscències dels anys vint, per contrastar amb l'escenografia

que era molt moderna i minimalista. Visualment senzill, era impactant, i feia més

impactant el text.

Una gran interpretació de Bernat Quintana, un Dr. Stockmann sobrepasat per la situació

que, malgrat tot, manté el tipus i aguanta les embranzides.

9 sobre 10