2014/11/10 - AMFITRIÓN – TEATRE GAUDÍ

AMFITRIÓN – TEATRE GAUDÍ 11/10/14

Jo sempre havia classificat les obres de teatre en dos tipus: les que s'han d'anar a veure

almenys  un cop, i les que s'han d'anar a veure més d'un cop perquè amb un sol cop sense

ens queden ganes de més...

Amb aquesta obre es pot afegir una altra categoria: les obres que s'han de veure un cop i

prou, però que no cal córrer per anar-hi... i si hi ha altres coses a fer abans, doncs es fan i

no es va al teatre.

De l'obra de Plaute només en quedava el títol i l'argument. El text era una mena

d'adaptació barroera, amb ímfules de "chirigota gaditana", però sense la causticitat ni la

mala llet que tenen aquestes "chirigotes". Era un humor molt fàcil, ple de tòpics i, en

molts casos, sense solta i sense lligam amb l'obra. Plaute no es mereix això.

Els actors tampoc no eren per llançar coets. Potser es podrien salvar els personatges

d'Alcmena i Mercuri. Però tots plegats estaven molt sobreactuats, cridaven i en alguns

moments no se'ls entenia. A més, hi havia un percussionista que no va parar de fer sorolls,

acompanyant els personatges, i que sovint els tapava la veu.

Què en salvo? El ritme. El ritme de l'obra va estar bé. I la cançó introductòria de l'obra,

que va ser la meś mordaç de tot el muntatge.

El vestuari era molt senzill. Es notava que el pressupost era baix i semblava que pretenien

que allò es notés en l’obra, fer-ho evident i que formés part del muntatge. Però el resultat

era molt decebedor.

El decorat... bé, el decorat també seguia la tònica del vestuari. Semblava que ens

diguessin: “No tenim pressupost i volem que quedi ben palès. Però podeu riure amb

nosaltres perquè, al capdavall, no és tan important...”

I un Plaute és un Plaute, el text sí és important. I se’l van carregar. I amb el text van

arrossegar vestuari, decorat, il·luminació...