2014/02/21 - L'ENCARREGAT - TEATRE LLIURE

L’ENCARREGAT – LLIURE MONTJUIC 21/02/2014

Una obra fosca i gòtica. Trista i depriment. Tres personatges que es mouen en un món que

sembla que no es mogui. Tres personatges que estan fora del món. Un text dur que fa

pensar en el que estem fent nosaltres per nosaltres...  i per als altres.

I donen voltes sobre el mateix paisatge, per acabar sempre al mateix lloc, com si no hi

hagués cap sortida a la situació en què viuen i en la que s'han tancat de mica en mica,

tancant-se al món exterior, construint un mur, que en escena és un mur físic, fet de

trastos acumulats i amuntegats, però en el text és un mur construit a partir de paraules,

de gestos...

L’escenografia estava molt ben muntada. D’entrada, el públic ha de passar pel mig de

l’escena, plena de trastos inútils, acumulats, com si ho hagués fet algú que pateix la

Síndrome de Diògenes El mur que separava els personatges d'un exterior que anomenen

però que només és això, una paraula, "l'exterior".

El vestuari trist, apagat. A més, era un vestuari molt estudiat. Algunes peces de roba eren

enormes, d'latres no lligaven gens, d'altres eren més petites. Tota la roba era vella i

deslluïda. Com si els personatges l'haguessin agafat d'un contenidor, com si no els

preocupés l'aspecte, només que la roba cobreixi i abrigui, i prou.

I la il•luminació ho acompanya molt bé. Una llum blanca, però gens brillant, que deixa

moltes ombres en escena.

Tot es trist, deixat. I com més deixat és, més deixat es fa. Fins i tot la manera de parlar, la

manera de moure’s dels personatges va decaient, en una espiral cap al no res.

I el que sembla que no és res, acaba furgant en les neurones... perquè que se surt del

teatre, hom es pregunta... i tot plegat, per què?