2014/03/07 - DOÑA ROSITA, LA SOLTERA – TNC

DOÑA ROSITA, LA SOLTERA – TNC 07/03/2014

D’entrada, l’escenografia era espectacular. Tan blanca, amb el jardí al fons. I la

il•luminació que feia que estiguéssim tots en un poble del sud, amb una llum blanca que,

amb el blanc de l’escena, arribava a ferir els ulls, de vegades... blanc, molt blanc. Calç.

Parets encalades. Vestuari clar. Lluminós. Tot era ple de llum. I en canvi, el text, cada cop

s’enfosquia més. Quin contrast! Només, al final, la llum també s’apaga. Tot s’apaga.

Les interpretacions van estar molt bé. Cada personatge és ell mateix tota l’obra, no hi ha

ningú que es despisti. Tots continguts, com si tothom tingués por de moure la pols, una

pols que sembla que estigui flotant en l’aire, al terra... com si un moviment massa brusc

trenqués l'aire.

El decorat, que sortia dels laterals, abraçava l’escena, i també semblava un vano que

s’obria, i anava deixant sortir els personatges dels plecs del vano.

El vestuari molt reeixit. Marcava molt les diferents classes socials i, sobretot, les

aparences. El vestuari i la perruqueria deixaven ben palès qui era qui. Les classes socials

definides pel vestuari, pel cabell, per la forma de parlar, per la forma de moure's.

Un bon muntatge, que es mereix més d’un premi: escenografia, vestuari, interpretacions,

direcció.

Quin contrast amb l'Encarregat, del Lliure, on tot era trist i apagat. I també hi havia la

sensació d'estar tot polsegós. Però en el Lliure, la sensació era d'una pols bruta. En el TNC,

a Doña Rosita, era la sensació de pols que flota en l'aire, neta, blanca. Com un vel molt

tènue que, malgrat ser-hi, deixava passar la llum blanca i crua del Sud, rebotant sobre les

parets blanques.