2022 03 23 ELS NOSTRES FILLS - @teatreakademia - NO SOC VELLA #NOSOCVELLA @espectaculosBCN #teatre #teatro #tuiteatre #tuiteatro #tuiteatreros #Barcelona #Barcelonateatre #platea #plateaBarcelona #omplimelsteatres #llenemoslosteatros

 “No soc vella” crida la Hazel. Ho crida amb ràbia, amb dolor, amb ganes de viure. “NO SOC VELLA!”

 

Els nostres fills, al Teatre Akademia, ens parla de fer-nos grans, adults, de no voler créixer, d’ecologia, de responsabilitat, de cohesió de grup, de comunitat, d’individualisme, d’egoisme, de generositat...

 

En Robin i la Hazel viuen en una caseta que sembla un laboratori. Neta, desinfectada contínuament... Una catàstrofe natural combinada amb una catàstrofe nuclear els va obligar a deixar tot el seu món conegut. Són a uns quilòmetres de la zona d’exclusió. Viuen adaptats a una nova normalitat que els manté a casa, amb restriccions de tota mena... Tenen fills i nets. En parlen sovint... però tot i ser presents, sempre es mostren com alguna cosa llunyana.

 

“La casa estava fora de la zona d’exclusió.”

 

Aquesta pau artificial es veu trencada per l’arribada de la Rose, una amiga que no veuen  des de fa 30 anys. La conversa forçada entre la Hazel i la Rose, primer, i després també amb en Robin, ens mostra tres persones que van ser amigues fa molts anys i que han seguit camins molt separats. Es comporten com fa 30 anys, no tenen nous esquemes amb els que hagin madurat.

 

“Per què has vingut?”

 

La Rose té una proposta. LA PROPOSTA. I la Hazel i en Robin hauran de deixar enrere la seva vida de guarderia, rutinària, marcada pel món exterior, i prendre decisions. Ara que ja estan jubilats, hauran de tornar a madurar. Ser adult és prendre decisions. Ser adult és assumir les conseqüències de les nostres decisions.

 

“Si no vols créixer, no visquis.”

 

El decorat, gris, uniforme, ens mostra una cuina d’una casa que ben bé podria ser la cuina d’un laboratori. Gris, polit, mesurant contínuament la radiació, gairebé estèril... ficat dins d’un cercle, també gris, que delimita la zona de dins i la de fora. Un cercle que podria ser un nucli d’un àtom. Un cercle tancat. A dins, la seguretat, allò conegut... a fora... qui sap què hi ha, a fora... La Rose ve de fora. També de fora són les projeccions que, de tant en tant, ens porten imatges que semblen irreals, i no ho són.

 

La música, que de tant en tant ressona, no és una música. És un soroll, com una vibració, que ens recorda el soroll d’una central nuclear, tèrmica... una vibració sorda que es fica dins i ens remou, ens incomoda.

 

El text de Lucy Kirkwood retrata molt bé als tres amics, tan diferents els uns dels altres. Retrata molt bé la relació entre en Robin i la Hazel, amb alts i baixos sense pausa, però amb una preocupació que sempre hi és, de l’un per l’altra. Un afecte que es mostra de maneres molt subtils. També retrata molt bé una generació que ha intentat fer un món millor per als que vindran després, i no sempre amb èxit.

 

Isabelle Bres (Rose), Albert Pérez (Robin) i Maria Pau Pigem (Hazel), molt ben dirigits per Marta Gil Polo, interpreten tres persones molt diferents, que reaccionen a una situació que els va gran a tots tres. I cadascú ho fa a la seva manera, amb por, amb decisió, amb acceptació, amb desesperació... No els havíem vist mai, però de seguida els coneixem. Veiem la bonhomia del Robin i les seves ganes de no veure el que és evident. Veiem la Hazel defenent amb urpes i dents el seu món, davant de qualsevol ingerència. Veiem la Rose, derrotada per una situació de la que l’ha atrapada i l’assenyala amb el dit.

 

“Ha estat idea meva.”

 

Marta Gil Polo ha sabut donar el to a cada personatge, i un ritme al muntatge on les pauses i el text es combinen de forma magistral. 

 

“No soc vella” crida la Hazel. És generós sacrificar-se per als altres... si són els altres els que ens demanen que ho fem en lloc seu? Qui és egoista, qui ho refusa, o qui ho demana?

 

“Rose, això és la mort.”

 

Els nostres fills, al Teatre Akademia, ens posa davant d’una situació molt complicada, amb molts factors externs... i una decisió que cal prendre, en un món on la gent ha quedat reduïda a un estat gairebé infantil perquè tot ve marcat des de fora. Són nens i els demanen que actuïn com adults. O són adults que volen seguir vivint com a nens?