2014/09/19 - AL GALOP. TEATRE AKADÈMIA
AL GALOP. TEATRE AKADÈMIA 19/09/2014
Gran Carme Elías. Ella surt i no cal res més. En un decorat farcit, barroc, ple, vermell,
fosc... ella sobresortia com si fós negre sobre blanc. Una hora llarga de monòleg... passant
del sarcasme a la tristesa, al riure, a la còlera, a la indiferència... Era una hora de la vida de
la protagonista viscuda allà mateix.
Una delícia d’interpretació. Uns moviments molt ben estudiats. Una interpretació del text
molt ben estructurada. Uns canvis de veu, de fesomia, d’actitud... tot molt ben lligat.
Transmetia, no només el text, també els estats d’ànim.
Aquesta dona a qui Carme Elías dóna vida, havia de ser tot un personatge. Però s’ha de
reconèixer que la Carme Elías l’ha feta reviure i no crec que l’autèntica Diana V tingués cap
retret a fer de la seva actuació. Estic segura de què l’hauria aplaudida molt.
Ella, una dona que ha perdut la feina d’un dia per l’altre en una gran revista de moda... en
lloc d’ensorrar-se... se’n va quatre mesos de viatge pel món. Ella no vol fer el mateix que la
seva antecessora: suïcidar-se. Ella vol demostrar que és més forta que tots els que la volen
ensorrar. Quatre mesos pel món, visitant les ciutats de la moda, gaudint d’unes
merescudes vacances... I el dia que torna a Nova York, convida els seus amics a sopar. I
què es troba? Que alguns amics ja no volen anar a sopar amb ella.... un cop ja no té
l’estatus que tenia quan dirigia la revista, hi ha qui la deixa de banda... en canvi, d’altres
s’han mogut i li han buscat una nova feina: dirigir el Museu de la Indumentària de Nova
York. Ella, al principi, ho rebutja, ho troba poc emocionant... però després d’una hora de
monòleg, de trucades a la gent... al final, accepta la feina, però hi posa les seves
condicions per portar la feina al seu propi nivell, i no al nivell que li plantegen. I li
accepten. Teló. Bé, teló no, perquè en aquest teatre no hi ha teló. Però s’acaba aquí, amb
una fosa en negre, quan ella aconsegueix una feina de nivell, però continua sent geni i
figura i, sense ni haver començat, ja imposa les seves idees. Tot un personatge.
Gran Carme Elías. Ella surt i no cal res més. En un decorat farcit, barroc, ple, vermell,
fosc... ella sobresortia com si fós negre sobre blanc. Una hora llarga de monòleg... passant
del sarcasme a la tristesa, al riure, a la còlera, a la indiferència... Era una hora de la vida de
la protagonista viscuda allà mateix.
Una delícia d’interpretació. Uns moviments molt ben estudiats. Una interpretació del text
molt ben estructurada. Uns canvis de veu, de fesomia, d’actitud... tot molt ben lligat.
Transmetia, no només el text, també els estats d’ànim.
Aquesta dona a qui Carme Elías dóna vida, havia de ser tot un personatge. Però s’ha de
reconèixer que la Carme Elías l’ha feta reviure i no crec que l’autèntica Diana V tingués cap
retret a fer de la seva actuació. Estic segura de què l’hauria aplaudida molt.
Ella, una dona que ha perdut la feina d’un dia per l’altre en una gran revista de moda... en
lloc d’ensorrar-se... se’n va quatre mesos de viatge pel món. Ella no vol fer el mateix que la
seva antecessora: suïcidar-se. Ella vol demostrar que és més forta que tots els que la volen
ensorrar. Quatre mesos pel món, visitant les ciutats de la moda, gaudint d’unes
merescudes vacances... I el dia que torna a Nova York, convida els seus amics a sopar. I
què es troba? Que alguns amics ja no volen anar a sopar amb ella.... un cop ja no té
l’estatus que tenia quan dirigia la revista, hi ha qui la deixa de banda... en canvi, d’altres
s’han mogut i li han buscat una nova feina: dirigir el Museu de la Indumentària de Nova
York. Ella, al principi, ho rebutja, ho troba poc emocionant... però després d’una hora de
monòleg, de trucades a la gent... al final, accepta la feina, però hi posa les seves
condicions per portar la feina al seu propi nivell, i no al nivell que li plantegen. I li
accepten. Teló. Bé, teló no, perquè en aquest teatre no hi ha teló. Però s’acaba aquí, amb
una fosa en negre, quan ella aconsegueix una feina de nivell, però continua sent geni i
figura i, sense ni haver començat, ja imposa les seves idees. Tot un personatge.
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.