2016/04/21 LA LLISTA TEATRE VILLARROEL #lallista @la_villarroel

Ella ens diu que se'n sent responsable del que va fer. Més aviat, del que no va fer. Se sent culpable per omissió. Com en un Confiteor, Jo Confesso,, ella es declara culpable, "he pecat, per culpa meva, de pensament, paraula, obra i omissió..."

Ella ens diu "m'ha faltat rigor, m'ha faltat disciplina". Una dona que vol tenir-ho tot sota control. Una dona que es desviu perquè tot estigui en el seu lloc,"cadascun dels meus gestos hauria de tenir una utilitat" perquè tot tingui un lloc on estar, perquè tot tingui un sentit. Una dona que fa llistes de coses per fer per sentir que té el control. I tot és susceptible d'estar en una llista.

En canvi, ens parla de Caroline, la veïna. Si ella és el ying, Caroline és el yang. On ella hi té ordre, neteja, pulcritud, un objectiu... Caroline hi té desordre, deixadesa, caos... i, en canvi, sembla que Caroline viu més relaxada i feliç que ella. "Caroline és una mare entregada". Ella també ho és, però d'una altra manera. Caroline viu els fills, ella els té com un element a treballar, per aconseguir un objectiu final. Caroline viu al dia. Ella viu mirant més enllà.

Caroline li demana el telèfon del ginecòleg. El de Caroline és un vell, poc eficient i no li fa gens de gràcia que atengui el fill que està esperant. Ella apunta en una llista que ha de buscar el telèfon i donar-li a Carolina... però mai no arriba a buscar-lo ni a donar-lo a Caroline. La tragèdia comença a treure el cap i ja endevinem el final. Omissió. "En sóc responsable per no haver fet res".

Laia Marull ens parla a nosaltres, que podríem ser un jurat, una colla d'amics, de veïns, uns policies en un interrogatori... ens ho explica en primera persona. Ens representa els seus fills, els fills de Caroline, el seu marit, els veïns... ella va fent tots els papers i la veiem angoixada. Ella, que vol tenir el control sobre tot, i es troba amb què tot se li escapa de les mans. Aleshores fa llistes. Les llistes, ben apuntades, ben ordenades, ben escrites... són l'ordre en el caos. Una mare obsessiva compulsiva en un món on tot pot ser inesperat.

Laia Marull, que sembla una mare freda, una dona distant... que ens posa nerviosos amb la seva mania de fer llistes... ens acaba provocant una tendresa molt gran. Una gran compassió. Fa que passem de la indignació a l'estimació. I, en certa manera, admirem la seva capacitat de sortir-se'n, de tirar endavant, agafant-se a les seves llistes, la taula de salvació enmig d'un món que se li cau a trossos al seu voltant perquè ella ens diu "no vaig fer res".

Un escenari gairebé buit, amb el terra i el fons blancs, per projectar-hi imatges. Una taula senzilla i unes sabates, que Laia Marull ordena una i una altra vegada. I un vestuari molt elegant i molt ben confeccionat, de color clar, que serveix també de pantalla i que fa que Laia Marull es mimetitzi amb el fons quan hi ha projeccions d'imatges.

El text de Jennifer Tremblay és molt dur. I malgrat que es desenvolupa al llarg del temps, sembla que només ens quedi el fred i la neu de l'hivern enganxats al cos. Amb frases curtes i tallants, angoixades de vegades, ens explica una història que sembla que no acabarà mai.  "S'ha de tornar a començar tot, s'ha d'arreglar, s'ha de repetir".

Laia Marull ens explica el text, el viu i ens el fa viure. Una interpretació vibrant i plena que ens deixa exhausts (i a ella, segurament, també).