2016/04/03 Volem anar al Tibidabo Teatre Kaddish #VolemanaralTibidabo @TeatreKaddish

VOLEM ANAR AL TIBIDABO – TEATRE KADDISH – 03/04/2016

En aquest espectacle de teatre del Prat de Llobregat (Barcelona), al Teatre Kaddish, la Marta i l’Eli desobreixen que la seva mare pateix Alzheimer i tenen la idea d’amagar-ho al pare. Que tot sigui com sempre i que no s’adoni de res. El que comença d’una forma senzilla es va complicant més i més... obligant l’Eli a deixar-ho tot i tornar a casa dels pares i, fins i tot, a incloure la Lucía, una amiga de l’Eli, en aquest projecte.

Els oblits de la mare, que cada vegada van a més, les afectaran a totes... però també els farà veure que elles també obliden. Obliden el que és la seva mare, el que ha estat durant tota la seva, obliden que més enllà de l’Alzheimer hi ha una vida que també s’ha de viure. Obliden que han de viure la pròpia vida.

En alguns moments, sembla com, igual que els malalts d’Alzheimer, patissin una regressió: “Tu estimes més al papa o la mama?” pregunta l’Eli.

“És que nosaltres ja som grans!” exclama l’Eli davant d’una Marta que viu a casa dels pares i duu una vida d’adolescent, dedicada a ella mateixa, als seus estudis, amb una mare que li ho fa tot, sense responsabilitats.

“Por? Jo també tenia por! Jo només volia anar al Tibidabo!” ens diu Marta. Ella voldria que tot fos com abans, quan la seva única preocupació era convèncer els pares per anar al parc d’atraccions. Tornar enrere. I oblidar el present. Com qui pateix Alzheimer.

El seu dia es coverteix en una mena de gimcama per amagar al pare la malaltia de la mare. “Situacions insòlites s’havien d’encaixar dins la realitat”, ens diu Marta. “La nostra era una lluita contra l’alarmisme”.

Lucía és la tercera en discòrdia. Una persona que sembla aquells gossets abandonats, amb carona de pena, que tothom vol adoptar... i que un cop ens l’hem ficat a casa, ocupa tot l’espai i ens fa fora a nosaltres. “Ara en el ‘nosotras’ també existia la Lucía”, ens diu Marta.

“Yo necesitaba verla cada día (a la mare), forma parte de mi vida”, ens diu Lucía.

La mare es mor i les dues germanes es troben sense res. No tenen feina, no estudien, no tenen amics. “Ahora estáis como yo!” els diu Lucía. Lucía que havia adoptar la mare de Marta i Eli, i també a elles, per poder tenir alguna cosa. I descobreixen que el pare, a la seva manera, també ha viscut com si patís Alzheimer, en aquest cas voluntàriament, al marge de tot, fent veure que no s’adonava de res. “El papa ja ho sabia, però li era molt més còmode no saber-ho” ens explica la Marta.

“Volem anar al Tibidabo” és un muntatge molt senzill que no necessita de gairebé res. Un sofà molt bufó, al centre de l’escenari, on seuen  Andrea Ros (Marta), Ruth Llopis (Eli)  i Tábata Cerezo (Lucía) i al voltant del qual van circulant. Com en carrussel del Tibidabo. Amb música de carrussel.

L’obra barreja escenes de la vida quotidiana de les dues germanes i de Lucía i escenes en què ens parlen a nosaltres, que podríem ser un grup d’amics a qui expliquen tot el que els ha passat en els darrers mesos. La il•luminació hi juga molt. Quan parlen amb el públic, aquest queda il•luminat. Les escenes de la vida de Marta i Eli, i Lucía, queden circumscrites a l’escenari, al sofà. Sabem quan ens inclouen i quan s’obliden de nosaltres.

Al teatre Kaddish hi vàrem veure un muntatge molt senzill però molt ben recolzat en un text molt  potent, que fa que poguem riure’ns d’una malaltia com l’Alzheimer i no sentir-nos culpables, i recolzat també en unes interpretacions excel•lents que ens fan viure tots els matisos d’una relació entre germanes. Hi veiem afecte, enuig, ironia, sarcasme, sornegueria, confiança... confiança que, de vegades, fa fàstic, franquesa... 

“Volem anar al Tibidabo”, al Teatre Kaddish, és un espectacle de petit format que es va fent gran a mesura que avança. 

9 sobre 10