2016/04/07 INTERIOR - LA SECA #INTERIOR @laseca_espaibrossa
Hi ha obres de les que és difícil escriure. Perquè es volen dir tantes coses que una no sap per on començar. Amb Interior m'ha passat això.
Interior és un muntatge sobre un text de Maeterlink que furga dins nostre. Furga més amb el gest, amb la mirada, que amb les paraules.
Una noia es suicida. Ens diu "no puc viure més aquí". I s'ofega. Un home gran, en Carles Arquimbau, i un foraster, Òscar Intente, són al jardí de la casa de la família. Han d'entrar i informar la família de què la filla, que creuen segura a casa de l'àvia, com la Caputxeta Vermella, s'ha suicidat. Els dos homes són al jardí, sota els arbres, en la foscor de la nit. L'única llum que hi ha, és la llum de la lluna. La penombra els fa camuflar-se entre els arbres. Al fons, veuen la façana de la casa, amb les finestres obertes, i poden veure la família reunida i feliç, aliena a la desgràcia que els ha de caure al damunt.
Els dos homes parlen poc. Les paraules no surten i costa expressar la recança, la pena, la culpa de ser portadors de males noves. Ens descriuen les escenes de dins de la casa. Escenes alegres, lluminoses, que contrasten amb la foscor on ells dos s'estan, mig amagats, intentat decidir què dir, quan dir-ho, com fer-ho... dilatant el temps com per evitar donar el pas i atansar-se a la casa. Apareix una de les filles (Padi Padilla) de l'home gran que li diu "Mira'ls, veuràs la vida". Apareix la segona filla de l'home gran (Laia de Mendoza) "Que no els heu dit res?" i només hi ha silenci. "Els ho diré jo", afegeix la noia. I el pare li respon "Espera't un moment, filla, i mira'ls". Més silenci.
Una obra on els silencis i les mirades són tant o més expressives que el propi text. El gest, contingut, estudiat, reprimit... la penombra que tot ho envolta. Una vibració que ressona, com si la lluna tingués so.
Un muntatge on els actors han d'expressar molt més enllà del text escrit. On, amb poc, han de dir molt. I ho aconsegueixen. Transmeten l'angoixa del portador de males notícies i transmeten l'alegria de la família reunida dins la casa, que no sap que un núvol negre se li està atansant.
Un escenari buit, que només utilitza unes projeccions en una paret del fons per situar-nos en l'aigua, en el jardí d'arbres... potser hi hauria anat bé també una projecció d'una façana fosca, amb les finestres il·luminades, per contrastar amb la foscor del jardí on estan situats els actors.
Molt bona direcció d'Hermann Bonnin, que dóna un aire inquietant a tota l'obra. Una gran interpretació.
Interior és un muntatge sobre un text de Maeterlink que furga dins nostre. Furga més amb el gest, amb la mirada, que amb les paraules.
Una noia es suicida. Ens diu "no puc viure més aquí". I s'ofega. Un home gran, en Carles Arquimbau, i un foraster, Òscar Intente, són al jardí de la casa de la família. Han d'entrar i informar la família de què la filla, que creuen segura a casa de l'àvia, com la Caputxeta Vermella, s'ha suicidat. Els dos homes són al jardí, sota els arbres, en la foscor de la nit. L'única llum que hi ha, és la llum de la lluna. La penombra els fa camuflar-se entre els arbres. Al fons, veuen la façana de la casa, amb les finestres obertes, i poden veure la família reunida i feliç, aliena a la desgràcia que els ha de caure al damunt.
Els dos homes parlen poc. Les paraules no surten i costa expressar la recança, la pena, la culpa de ser portadors de males noves. Ens descriuen les escenes de dins de la casa. Escenes alegres, lluminoses, que contrasten amb la foscor on ells dos s'estan, mig amagats, intentat decidir què dir, quan dir-ho, com fer-ho... dilatant el temps com per evitar donar el pas i atansar-se a la casa. Apareix una de les filles (Padi Padilla) de l'home gran que li diu "Mira'ls, veuràs la vida". Apareix la segona filla de l'home gran (Laia de Mendoza) "Que no els heu dit res?" i només hi ha silenci. "Els ho diré jo", afegeix la noia. I el pare li respon "Espera't un moment, filla, i mira'ls". Més silenci.
Una obra on els silencis i les mirades són tant o més expressives que el propi text. El gest, contingut, estudiat, reprimit... la penombra que tot ho envolta. Una vibració que ressona, com si la lluna tingués so.
Un muntatge on els actors han d'expressar molt més enllà del text escrit. On, amb poc, han de dir molt. I ho aconsegueixen. Transmeten l'angoixa del portador de males notícies i transmeten l'alegria de la família reunida dins la casa, que no sap que un núvol negre se li està atansant.
Un escenari buit, que només utilitza unes projeccions en una paret del fons per situar-nos en l'aigua, en el jardí d'arbres... potser hi hauria anat bé també una projecció d'una façana fosca, amb les finestres il·luminades, per contrastar amb la foscor del jardí on estan situats els actors.
Molt bona direcció d'Hermann Bonnin, que dóna un aire inquietant a tota l'obra. Una gran interpretació.
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.