25018/11/28 ALBA O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES – TNC @teatrenacional

A Alba o el Jardí de les delícies, al TNC, ens trobem amb què l’Alba ha adquirit un robot. Un robot que té forma humana i és fet de material biològic, a més de material informàtic. En parla amb un vell amic, vell amant que és reticent a la idea de tenir aquest robot. L’Alba diu que és per combatre la soledat... però, hi ha res més al darrere d’aquesta decisió?

Marc Artigau ha escrit un text sobre la relació entre els humans i els robots que no acaba de fer-nos qüestionar cap plantejament. L’Alba té un robot que, de vegades, pot continuar funcionant malgrat les ordres de desconnexió. Un moment puntual de l’obra que apareix i desapareix com una bufada d’aire... i es dilueix en altres moments puntuals que tampoc no acaben en res concret.

L’Alba vesteix el robot com si fos ella mateixa als vint anys. Aquest intent de recuperar una joventut llunyana també es dilueix en el no res. L’Alba diu que el robot és per combatre la soledat, però s’esforça en què el robot memoritzi tot allò que ella sap, que ella recorda... com un antídot contra l’oblit. Contra què lluita l’Alba? La soledat? La pèrdua de memòria? O la por a passar pel món i que  ningú no se’n recordi d’ella?

L’ús del quadre del Jardí de les Delícies, incrustat en escenes d’una conferència de l’Alba, tampoc no ens aporta res. El text, que planteja molts aspectes que ens podrien portar a llargues disquisicions, només les esbossa una mica per deixar-les caure immediatament. Els recursos per explicar-nos el robot i el seu funcionament ens fan recordar pel·lícules com Superman, Farenheit 451... o les més actuals de la saga Star Wars o Star Trek... i sortim del teatre amb una sensació de “déjà vu”.

La Montse Guallar, en Lluís Marco i la Claudia Riera fan un gran treball d’interpretació. Montse Guallar ens presenta una dona que és plena de fragilitats però que encara vol mostrar-se al món sense esquerdes, Lluís Marco és l’amic fidel, que ja se sent vell i acabat i que creu que el seu temps ja ha passat. I Claudia Riera fa una magnífica interpretació de J, el robot. Inanimada, sense sentiments, amb una veu molt metàl·lica i monòtona ens arribaria a fer creure que realment és un robot.

L’escenografia, mòbil, ens va definint les escenes... però algunes escenes són tan ràpides que tenim la sensació de què els elements de l’escenari no arriben mai a estar quiets del tot.

Raimon Molins ha fet una bona direcció d’un text que promet molt i es queda en poc. Ha aconseguit que els personatges tinguin vida més enllà de les paraules. Ha fet que la Montse Guallar, en Lluís Marco i la Claudia Riera puguin mostrar-nos el seu bon ofici.