2018/12/27 LA NETA DEL SR. LINH @teatrelliure. UN MONÒLEG SENSE EMOCIÓ.

El Sr. Linh ha hagut de fugir del seu país, devastat per la guerra. Ha perdut tota la família i només li queda la seva neta, una nena de dos mesos. Res més. En un vaixell ple de refugiats com ell arriba a un nou país. Allà, mentre passeja pels voltants del centre on l’han tancat, coneix un home. El Sr. Bark. El Sr. Bark s’asseu al costat del Sr. Linh i li parla. El Sr. Linh escolta. No s’entenen. Parlen llengües diferents... però, malgrat tot, s’entenen.

La neta del Sr. Linh és un muntatge basat en una novel·la de Philippe Claudel... i es nota que el text de partida és una novel·la. El fil narratiu és poc teatral. Un narrador omniscient ens explica què passa pel cap del Sr. Linh, del Sr. Bark, dels personatges espuris que apareixen de tant en tant... El text és molt literari. En parar bé l’orella, ens adonem que és possible que preferim llegir la novel·la de Philippe Claudel a escoltar a algú que ens l’expliqui. Ens adonem que la novel·la, llegida, ens pot donar molt més que el muntatge teatral que estem veient.

En Lluís Homar va demostrar que, ell tot sol, pot explicar-nos Terra Baixa i interpretar tots els personatges. Amb aquell muntatge ens va deixar bocabadats. Però aquella espurna teatral, aquella vida que veiem a Terra Baixa, no la trobem enlloc en La neta del Sr. Linh. La narració es fa pesada, lenta. No hi ha entonació. Lluís Homar és un narrador que ens explica de forma molt monòtona la història del drama del Sr. Linh i de la solitud del Sr. Bark.

I és una llàstima. Perquè la història del Sr. Linh és devastadora. Ens fa mal. I, en canvi, ens arriba amb una veu sense emoció, com qui llegeix una notícia en un programa informatiu. El Sr. Linh, que és un personatge que s’endevina ple de matisos, es queda gairebé en un número, un tant per cent.  I també ens perdem el Sr. Bark, de qui també podem arribar a veure que té un món immens a dins... però que queda reduït també a un número més. Un és un de tants refugiats. L’altre és un de tants homes sols.

L’escenari, massa gran per a una història tan íntima, té una pantalla on hi apareixen, de forma insinuada, els altres personatges del relat. Sense noms “home, dona, infant, metge... “. Només el Sr. Linh, el Sr. Bark, i el nadó, Sang Diu, tenen nom. En un text on ells són un número, no són ningú, són els únics que tenen identitat, que tenen nom.

La direcció de Guy Cassiers no és gens encertada. En Lluís Homar és un actor amb molts recursos, amb molt d’ofici, i en aquest muntatge no en podem gaudir. No hi ha gestos subtils,  ni entonacions, ni canvis de posat. No hi veiem ni el Sr. Linh, ni el Sr. Bark. Veiem en Lluís Homar recitant-nos un text de forma monòtona i que fa que molta gent miri el rellotge quan no han passat ni dos quarts. El text es fa tan feixuc, tan avorrit, que la gent acaba perdent l’interès pel que passa damunt l’escenari. Francament, és una llàstima.

Què ens queda de La neta del Sr. Linh? Doncs que és  una aposta arriscada i molt personal. Que la direcció no ha sabut aprofitar el talent d’en Lluís Homar... i que, escoltant el text, ens venen ganes de llegir la novel·la.

www.espectaculosbcn.com