2017/11/18 LA CALAVERA DE CONNEMARA #lacalaveradeconnemara @La_Villarroel @PolicarpLopez #OriolPla #IvanMorales #XaviSáez #MartaMillà

La calavera de Connemara ens porta a Irlanda. Allà, en Mck Dowd, un cop l’any, té una feina singular: desenterrar els morts que fa set anys que són al cementiri, perquè hi hagi espai per als que han de ser enterrats. El cementiri és petit i no tothom hi cap. Enguany, però, tindrà ajuda: en Mairtin Hanlon. A més, aquest any ja en fa set que la dona de Mick va ser enterrada. Li toca el torn de ser desenterrada. Els fantasmes d’un possible crim, els rumors, comencen a omplir l’espai, com la pluja que no para de caure al principi, o la boira de la nit, o la boira que provoca el poteen en el cap de Mick, en una borratxera continuada... o la boira d’en Mairtin, que no acabarà mai de madurar. “La vida és injusta… (Mick) -  Però a mi m’agrada!(Martin)”

En un món tancat, on tots es coneixen des de sempre, i la majoria de la gent està emparentada, les històries de crims i els rumors, són l’aliment del dia a dia. El bingo de la parròquia, és només una distracció per passar l’estona, quan no hi ha històries més sucoses.

Ivan Morales ha creat un muntatge excepcional a La Villarroel. I s’ha sabut envoltar d’intèrprets que broden el seu paper. En Pol López és un Mick Dowd que poques vegades obre els ulls del tot, que viu sota la influència de l’alcohol, i d’un cansament atàvic que el fa anar sempre intentant gastar el mínim d’energia possible.

L’Oriol Pla arrenca grans aplaudiments amb la seva interpretació de Mairtin Hanlon. I se’ls mereix. Un noi eixelebrat, que parla sense pensar, que diu i fa les coses sense adonar-se de les conseqüències, que viu en un món feliç, crèdul... i ple d’energia. Una energia inesgotable que encara sembla cansar més en Mick Dowd.

Xavi Sáez és en Thomas Hanlon, germà d’en Mairtin, cosí de la Maryjohnny Raferty. Un policia de poble amb aspiracions d’investigador de categoria que faria (i fa) el que calgui per aconseguir l’ascens tan desitjat.

La Marta Millà és la Maryjohnny Raferty, veïna de Mick, addicta al bingo, a les tafaneries, al poteen de Mick i a les bones històries.

Tots quatre formen un petit univers on l’absurd podria arribar a vorejar la tragèdia, però tots quatre fa massa anys que es coneixen...  el contrast entre els quatre personatges, entre les seves formes d’enfrontar-se al món, d’assumir la vida que tenen, crea situacions absolutament delirants.

Una història que confirma la dita que els nens, els bojos i els borratxos diuen sempre la veritat... però ningú no se’ls escolta.

El muntatge té moments especialment brillants: el ball amb la música de Sinnead O’Connor, un ball que és més una al·lucinació provocada pel poteen que una realitat... l’escena amb aires de western del cementiri.

L’escenari és un camp obert que ho inclou tot, des de la casa, al cementiri... perquè, al capdavall, no hi ha tanta diferència entre l’interior i l’exterior. Els canvis d’escena es fan integrats en l’obra, amb un lleu joc de llums.

La caracterització dels personatges i el seu vestuari estan plens de referències dels anys vuitanta (la samarreta de Roy Keane del Manchester United la samarreta de la llegenda irlandesa 'red devil' Roy Keane), l’abric de pell negre de Thomas, els jerseis de MaryJohnny,  el jersei de Mick, el xandall de Mairtin (tot un clàssic dels 80).

L’ambientació musical també ens porta als anys vuitanta amb la música de Sinnead O’Connor, i els solos de guitarra que ens ofereixen l’Oriol Pla i en Xavi Sáez.

A La calavera de Connemara hi trobem quatre persones incrustades en un paisatge especial del que no en sortiran mai... alguns ja ni ho intenten, d’altres no ho aconseguiran mai. L’alcohol destil·lat a casa sembla ser l’única opció de fugir d’un món que els lliga i els oprimeix, sense arribar a ofegar-los mai. L’alcohol i la mort sempre són presents.

La calavera de Connemara, a La Villarroel, és un muntatge que fa riure molt perquè és un text molt ben fet, molt ben escrit i molt intel·ligent... però si, a més, a un text d’aquesta categoria hi afegim una bona direcció i unes interpretacions excepcionals i més que brillants, ja no tenim excusa per no deixar-nos caure per La Villarroel.

De debò que val la pena. La vida pot ser injusta, però allò que ens mostren, almenys té un bon toc d’humor, negre, però humor al capdavall.