2016/10/16 IN MEMORIAM– TEATRE LLIURE #InMemoriam @TeatreLliure #KompanyiaLliure

http://espectaculosbcn.com/in-memoriam-lliure/

www.espectaculosbcn.com

In Memoriam, la Quinta del Biberó. No es un muntatge fàcil. El tema que tracta ens remou les entranyes i ens emociona des del primer moment. Lluís Pasqual ens agafa el cor i la consciència i ens ho sacseja amb força.

Els sis intèrprets (Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras , Lluís Marquès, Joan Solé) no és que es fiquin a la pell dels seus personatges. Els viuen. Els porten des del passat al present, com uns fantasmes que reprenen la vida a l'escenari i ens expliquen, en primera persona, les seves vicissituds. La seva història. Una història que ha quedat sempre una mica oblidada, com si fós una batalleta d'aquelles que expliquen els avis i que cansa escoltar una i una altra vegada. 

Doncs no. Això no és una batalleta. Això és una batalla. Una guerra. Una salvatjada. Una ensarronada que van fer a aquells nanos de quinze anys que no coneixien cap altre món que la seva família. Uns nois que van arrancar de les seves famílies, de les seves cases, del seu entorn, per enviar-los  al front a defendre una zona que ja se sabia perduda. Sabien que els enviaven a l'escorxador. Però no els va tremolar la mà quan ho van fer. La majoria van ser obligats a allistar-se, encara que n'hi va haver d'altres que hi van anar voluntaris i creien en el que defenien. 

“Jo no hi volia anar, però mon pare m’hi va obligar. Que la República valia més que la meva pròpia vida”.

Eren uns nens. “Als 17 anys d’abans eren com els 12 d’ara”. 

Els sis personatges no són un personatge, són molts d'aquells nanos reunits en un de sol. Han treballat molt bé els diferents accents de cada comarca, les formes de parlar, les expressions... el contrast del castellà parlat pels comandaments amb el català parlat per la tropa, els jocs de paraules i els acudits, tan necessaris per superar el dia a dia. .

Aquests sis soldats, d'extraccions socials diferents, vinguts de diferents punts del país, de poble, de ciutat, viuen la seva incorporació, instrucció i les trinxeres, junts. Comparteixen un beu espai de temps que els crea un vincle que res no podrà trencar. Llevat de la mort. 

I ens parlen dels seus desitjos, de les seves ganes de viure, de les seves famílies, de l'exèrcit, del seu funcionament,, de la censura, dels afusellaments sumaris... de la misèria, la fam, el tifus, els polls, el tabac... “a la guerra, la paraula clau és fumar. Fumar és tot un ritual”. La desesperació al saber que han estat “ abandonados hasta por los suyos “Jo m’ho creia, i ‘s’han girat contra naltros, fills de puta”. Mentre Negrín cridava “resistir es vencer”.

L'escenari gairebé buit. Solament unes plataformes mòbils que recreen diferents espais: ponts, trinxeres, taules... Una pantalla on es projecten imatges de l'època: escenes de guerra, discursos de guerra... en blanc i negre. Com el propi escenari, que és auster, i també gairebé negre, però és que aquest muntatge no necessita res més. La força del text, de les emocions, de les interpretacions és suficient per omplir-ho tot.  “I ara què? Ha valgut la pena tot aquest sacrifici?”. Perquè la batalla de l'Ebre no va acabar allà. Per a aquests soldats de la Quinta del Biberó  va durar molts anys: treballs forçats, presó, exili... mort... 

El vestuari i la caracterització estan molt ben realitzats. Els caps rapats i els diferents tipus d'uniforme i de calçat (botes, espardenyes... peus descalços...), els armaments, les mantes i cantimplores... i la brutícia que es va acumulant als cossos dels soldats segons va passant el temps. No s'han deixat ni un detall.

Quatre músics i un cantant interpreten, en directe, obres Monteverdi i Purcell. Música barroca per a una època també barroca i fosca. Monteverdi es l'amulet que ha de salvar els soldats d'una mort quasi segura. Una música fantàstica com a rerefons d'un text ben escrit i dramatitzat.

Joan Amargós,  Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras , Lluís Marquès i Joan Solé, la Kompanyia del Lliure, brillen en la seva interpretació d'aquests nens soldats. Ens fan vibrar amb els seus sentiments i emocions, i ens posen els pèls de punta amb les seves vivències.  

In Memoriam, al Teatre Lliure de Montjuïc, és un muntatge que és més que un muntatge: és un document viu, un homenatge i un agraïment a uns nois que no van tenir opció. I també una reparació a tots aquests anys d'oblit on els hem deixat caure. 

Al Teatre Lliure, els sis soldats ens demanen un minut de silenci en homenatge a tots els soldats de la Quinta del Biberó, els que van sobreviure i els que van morir. El públic es posa dempeus, en bloc, i es fa el silenci. Un silenci trencat només per alguns sanglots, i en alguns rostres es veuen llàgrimes i gestos d'emoció continguda.  

In Memoriam, al Teatre Lliure de Montjuïc, es més que teatre. Es emoció pura.

10 sobre 10