2016/06/19 EL BON LLADRE – OFF ROMEA #ElBonLladre @teatreromea @josepjulien

El Bon Lladre. I tant si és bo! Ens roba l’alè. Un lladre que ens capta la nostra atenció des del primer minut, des del moment en què entra al bar i ens mira als ulls. Ens mira als ulls i, amb un gest gairebé imperceptible, ens dóna a entendre que sí, que ens ha vist.... i amb molta parsimònia va a un racó i deixa una bossa, ens mira, es col•loca al bell mig... i ens comença a explicar la seva història.

Un monòleg que comença en un bar... i va continuant circulant pel país, en una fugida endavant que, de bon començament, ja veiem que no porta enlloc.

L’home que tenim al davant ens parla d’una història que va viure fa anys. I els records del que va viure es barregen amb idees que hi aporta de nou, perquè la perspectiva li permet veure els detalls d’una altra manera.

Un home que ha viscut sempre en un món sòrdid, on la violència és la moneda de canvi. On mana més qui és més fort. Allà no hi ha contemplacions. Hi ha algú que mana i els altres que obeeixen... i si apareix un segon gall al galliner, cal eliminar-lo. El bon lladre és només un engranatge en una màquina molt gran que no li deixa espai per pensar en res més que en complir ordres. Però, que passa quan no se segueixen les ordres?

I aquest home, que ens parla a nosaltres “tu saps el que vull dir, oi?”, ens explica la seva fugida inesperada quan les coses no surten com li havien dit que sortirien. Per primera vegada, aquest home es veu obligat a pensar per si mateix què ha de fer. No té a ningú que li doni ordres, els esquemes se li han trencat, no té on agafar-se. Està sol i ha de fugir.

Nosaltres, que escoltem la seva història, a estones ens compadim d’ell, un home solitari que no ha tingut massa oportunitats... a estones ens esgarrifa la seva poca empatia amb la gent... a estones ens entendreix quan té a tocar dels dits un món diferent i sembla que podria ser també el seu món...

Josep Julien és el Bon Lladre. És ell. No podria ser ningú més. Ha fet seu el personatge, amb els seus tics, els seus gestos, la seva veu. El Bon Lladre és Josep Julien. Aquest home que mira als ulls directament per explicar-nos el que li va passar... o que abaixa el cap per explicar allò que l’incomoda... que passa de ser un fatxenda a ser una persona acovardida... que passa d’estimar una dona a odiar-la i tornar a estimar-la... un home atrapat en un món del que no vol sortir. És el seu món. Allò que coneix. Allò que li dóna seguretat.

El disseny de vestuari està molt ben fet. La bossa de niló, la camisa que no se sap ben bé de quin color és, amb aires d’anys 70, la caçadora passada de moda.

Un text que hipnotitza perquè és un text molt ben fet, amb una intensitat que va creixent fins a un clímax final que, encara que era previsible, impacta. Però el que fa d’aquest text una joia que cal veure i reveure, és la interpretació de Josep Julien. Una interpretació que no deixa res a l’atzar. Els gestos, la veu, l’entonació, els moviments, les entrades i sortides... les mirades als ulls dels espectadors... Josep Julien és el Bon Lladre. I sempre ho serà.