2016/05/13 CARLES CASAGEMAS – TEATRE KADDISH – MUSEU PICASSO @nau_puig @lolesmaria @teatrekaddish @museupicasso

Carles Casagemas, un pintor, amic de Picasso, amic de Manolo Hugué, Manuel Pallarés... Un personatge ple de vida, ple de contradiccions, de passió... i tot això ho va transmetre en els seus quadres i en la seva forma de viure. Vivia assedegat, bevent la vida a grans glops, com si mai no en tingués prou, com si se la volgués acabar. 

El Teatre Kaddish ha fer un muntatge on ens presenten, com en un trencaclosques, en un caleïdoscopi, imatges de la vida de Casagemas. Petites pinzellades que van creant un tot més gran, i ens van donant una imatge del pintor, de les seves idees, de la seva relació amb el món, amb les persones. 

Un muntatge que barreja música en directe, pintura, cant, projeccions.. un muntatge que investiga i explora, tal com devia fer en Casagemas (i el grup dels Quatre Gats), buscant noves maneres d’expressar-se, de dir,de comunicar.

Casagemas vital, Casagemas enamorat de Germaine, Casagemas pintor, Casagemas artista compromés amb ell mateix, amb els seus sentiments. Un terbolí que comença com un vent suau que va prenent força i acaba com un huracà que ho destrueix tot. Fins i tot, al propi Casagemas.

“La mort fa mal”. Fa mal al qui la pateix i fa mal als que l’envolten. Però el dolor és motor de creació. Picasso va començar la seva etapa blava arran de la mort de Casagemas. "He programat l'última dia de la meva vida, i és blau"I pinta la mort del pintor en tres quadres. La mort fa mal. El dolor és també passió. “Seguim, fallem, continuem”.

La relació de Casagemas amb Germaine, model “heretada” amb l’estudi de pintura no va tenir res de calma, res de tradició... trepitjaven terreny desconegut. “Jo sóc Germaine, Dona. Muller. Senyora. Puta. Model. Enigma. Espècia d’il•lusió de París”. És aquesta relació amb alts i baixos, amb tempestes més que amb calmes, al que porta en Casagemas al seu final tràgic. Mentre ella, en un moment del muntatge, se’n renta les mans, se’n renta el cap, ¿se’n renta la consciència?

“Estimat Carles, no podria ser, siplement, un home?”

Per rematar aquest trencaclosques, ens presenten la mort de Casagemas des de diferents punts de vista. I tots són diferents. La veritat del que va passar és relativa. Només en queda el cadàver de Casagemas, i Germaine, Odette i Manolo Hugué esperant en una taverna.  Com una pintura, que cada espectador hi troba significats diferents. Com l’art, que cadascú interpreta des de les pròpies vivències.

“Morir fa mal”

Un muntatge molt original que ens dóna a conèixer un artista que, com que va morir molt jove, no ens va deixar un gran llegat pictòric. Però va ser una figura potent, ferida, amb un batibull de senitments i idees al cap, amb l’ànima esqueixada. 

Amb un text de Francesc Gelonch, Arnau Puig, Maria Donoso i Martí Salvat juguen amb les peces de la vida de Casagemas, com nens petits amb un joc de construcció, i aconsegueixen que entrem en el joc. Davant nostre, per una estona, vàrem verure la Germaine, estimant i rebutjant en Casagemas; en Picasso, buscant noves formes d’expressió, ensumant el que es coïa a Madrid, a Barcelona, a París...; i en Casagemas, apassaionat i patint per la seva passió. 

Un espectacle per recordar durant molt de temps.

"He programat l'última dia de la meva vida, i és blau"