2021 10 01 VÍCTOR C - @teatrenacional Un muntatge que acaba fent una caricatura. @espectaculosBCN #teatre #teatro #tuiteatre #tuiteatro #tuiteatreros #Barcelona #Barcelonateatre #platea #plateaBarcelona #omplimelsteatres #llenemoslosteatros

 

El TNC estrena temporada i la nova direcció de Carme Portaceli, i ho fa amb Víctor C, una obra basada en la vida de la Caterina Albert / Víctor C... la C del títol bé podria referir-se a Caterina o a Català.

 

L’escenari ens mostra una escenografia meravellosa, formada per uns plafons verticals mòbils, que són un jardí verd i florit. Uns plafons on, de tant en tant, s’hi projectaran imatges. Una escenografia molt ben dissenyada que li dona molta vida al muntatge.

 

Els actors entren, carregats de llibres i apareix la Víctor C i el llit on va passar els darrers anys de la seva vida.

 

En aquest muntatge, Carme Portaceli ha reunit un grup d’actors esplèndids, amb una gran trajectòria professional i una gran qualitat... però no ho ha sabut aprofitar. Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalzeta interpreten amb solvència els seus personatges, però la direcció és erràtica i no convenç. És una llàstima tenir actors tan bons per treballar-hi, i no treure’n profit.

 

El text d’Ana Maria Ricart és un text amb pretensions. Un text que sembla que vulgui ser important, que sentenciï... un text que barreja la vida de l’escriptora amb alguns dels seus contes. I qui explica millor com era Víctor Català són els seus contes.

 

“Quan es mor un vell, o una vella, com jo, es moren també un munt de paraules”.

 

A més, el text vol ressaltar una falsa modèstia, continuada, de l’escriptora, que no encaixa amb el personatge, que veiem en escena.

 

“Soc una pobra dona” “Soc una aficionada” “Soc una persona ben simple”

 

En aquest muntatge, la caracterització i el vestuari són eclèctics: els personatges sembla que es mouen entre principis del segle XX i els anys més pop , de finals dels 60. Els actors es van caracteritzant amb peces per fer cada personatge, com nens que juguen amb un bagul ple de roba vella. La Caterina Albert / Víctor Català duu una perruca que la fa semblar la germana bessona d’Albert Einstein. Amb unes ulleres i un mostatxo seria la bessona perfecta.

 

El muntatge, que pretén ser un homenatge a l’escriptora, acaba fent-ne una caricatura. Els que hagin vist la pel·lícula Amadeus, de Milos Forman, recordaran com va ridiculitzar el compositor fent-lo riure amb un riure agut i ridícul. Doncs al TNC, és la Caterina Albert la que té un riure ridícul, aspre, lleig... que se suposa que és sarcàstic, però només és barroer.

 

La barreja de biografia i contes fa que, a estones, sigui difícil seguir uns i l’altra. I el muntatge acaba sent massa llarg... li sobren ben bé, uns 20 minuts o més.

 

Víctor C, al TNC és un muntatge que no convenç. Ni el text ni la direcció no estan al nivell de les produccions d’altres anys... potser estàvem molt ben acostumats a tenir un inici de temporada espectacular... però sabia que hi havia canvis en la direcció del TNC i que les coses no serien el mateix. Ho tenia assumit. El que no esperava és que el primer muntatge fos un soufflé... que està molt inflat però a dins hi té molt d’aire i poca cosa més.