2019/12/12 L’AMIC RETROBAT PER QUÈ VAS FER VEURE QUE NO EM VEIES, AHIR? @teatrenacional @espectaculosBCN #teatre #teatro #tuiteatre #tuiteatro #tuiteatreros #Barcelona #Barcelonateatre #platea #plateaBarcelona #omplimelsteatres #llenemoslosteatros

  

El TNC ens porta un text que, malgrat parlar de temps potser no tan llunyans, ens acaba parlant de nosaltres.

En Hans i en Konradin es troben al gymnasium, l’escola. En Hans és fill d’una família jueva. En Konradin és fill d’una família aristocràtica austríaca. Dos nois de dues procedències ben diferents però que acaben sent amics perquè són molt semblants: tímids, solitaris, amants de la poesia, de la música, de les passejades... dos nois que, en trobar-se, descobreixen gairebé una ànima bessona.

Però en Hans i en Konradin es troben en un mal moment per a la seva amistat. És l’any 1932 i en Hitler comença la seva ascensió al poder. Les ferides de la Primera Guerra Mundial no estaven tancades i hi havia molt ressentiment soterrat... calia un cap de turc que pagui per tot allò que ha anat malament. I els jueus, i tots aquells que no complien els estàndards aris, van ser els escollits.

“Vaig témer que només em convidava quan els seus pares no hi eren.”

En Hans i en Konradin intenten mantenir la seva amistat malgrat un entorn que els va en contra. Però en Hans i en Konradin no estan sols, al seu voltant hi ha tota una societat i les seves pròpies famílies que acaben enmig de l’amistat.

“La política és una cosa de la gent gran.”

L’amic retrobat és una novel·la de Fred Uhlman. En Josep Maria Miró n’ha fet l’adaptació teatral. A escena hi ha dos Hans, el Hans jove (Quim Àvila), i el Hans adult (Jordi Martínez) i en Konradin (Joan Amargós). Un Hans adult que rememora la seva amistat amb en Konradin. Un Hans desencantat després de tot el que ha viscut.

Però la direcció de Joan Arqué no dóna prou vida a un text que és veu llastat per la novel·la. L’adaptació és poc teatral i sembla més un conjunt de monòlegs merament narratius que un text teatral ple de vida. La direcció no ha aprofitat el talent dels tres intèrprets, no els ha donat gens de llum ni de color. Són tres personatges grisos que no acaben de connectar. La narració, massa literària i que no es desenganxa del text original de la novel·la no hi ajuda gens.

L’escenografia, tres plafons mòbils blancs, sobre un fons negre, tampoc no donen vida al muntatge.

“Aquell era el meu món i em semblava que havia de durar sempre.”

L’amic retrobat és una oportunitat perduda per fer un muntatge molt viu que ens parla de nosaltres encara que ens parli dos amics dels anys 30. El que viuen ells i el que vivim nosaltres ara mateix no és tan diferent.

Però, tot i la grisor d’aquest muntatge, el text que ens reciten és molt bonic i molt ben estructurat. I quan tot acaba, sortim del teatre amb ganes de buscar el llibre i llegir-lo. Llegir-lo amb tranquil·litat i donar veu i vida als dos amics.

“Jo conec la meva Alemanya.”

L’amic retrobat és un monòleg entre tres. Una lectura dramatitzada. Un text que podria donar molt més. Una oportunitat perduda.

“Un amic per qui estigués disposat a morir... i 40 anys més tard no penso que fos una exageració.”

6 sobre 10