2018/10/10 Els Jocs Florals de Canprosa - @TeatreNacional

Els Jocs florals de Canprosa al TNC és un festival. Una obra de teatre que ho té tot. No hi pot haver més tòpics, més idees, més cançons... perquè no hi cap res més.

Aprofitant l’auge dels concursos de Jocs Florals, Santiago Rossinyol, fa una crítica de tots els clixés més arrelats.

PER ESTIMAR CATALUNYA, LA CAL RIURE.

Els Jocs Florals de Canprosa és un muntatge que només un teatre com el Teatre Nacional podria assumir, per la seva envergadura. Compta amb un repartiment molt extens: Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Albert Mora, Albert Pérez, Mireia Piferrer, Kathy Sey i Yolanda Sey... però, a més, compta amb un cor en directe: Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales i Víctor Vilca... i amb músics en escena: Joan Aguiar, Dani Espasa, Gregori Ferrer, Martí Hosta, Xavier Lozano i Dick Them.

Un repartiment tan gran només és assumible en un teatre amb un pressupost molt gran. I és d’agrair que el Teatre Nacional ho faci. Si el TNC no ho fa, el teatre català quedaria orfe de muntatges d’aquesta mida. I també són part del teatre català.

El text té el valor de ser un text de 1902 que, en moltes coses, és molt actual. Això ens fa riure, però riem per no plorar... perquè, en realitat, ens cou que les coses no hagin canviat gens des de principis del segle XX. Un text, que mirat en fred, no és gran cosa i, si us hi fixeu bé, tampoc no és que sigui cap joia del teatre. Santiago Rossinyol tenia textos molt més bons, aquest sembla més un divertiment i una provocació ... però és un text, que amb un muntatge com el del TNC, agafa molta volada.

L’escenografia representa un envelat (un tòpic més) amb la tarima dels músics, i les muntanyes de Montserrat (més tòpics).

Si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què ens faran falta i no les tindrem, ens diu Jordi Prat i Coll. I ens ho demostra amb una introducció en què totes les cançons que es canten a l’envelat... són en castellà. Un repàs a les cançons més ballades en festes majors i saraus... i cap és en català. Després, el muntatge en recupera moltes... i el públic les canta i les pica de mans, en una mena d’eufòria general, on es nota l’alegria de reconèixer una coses que “és nostra”.

El muntatge del TNC ens recorda una mica (molt) alguns muntatges de La Cubana, amb molts personatges,  molt histrionisme i molta exageració, amb la intervenció del públic, amb alguna astracanada...  però.... per què no? Els Jocs de Canprosa ja ho són, tot això.

El TNC ha fet un muntatge que és divertit. Un gran muntatge molt divertit. Un muntatge on no cal buscar tres pèls al gat... és divertit. Gran i molt divertit. I no cal res més.