2018/06/03 OTEL·LO – LA SECA #Otello @laseca_espaibrossa MAGISTRAL!!! EXCEPCIONAL!!! ESPLÈNDIDA!!! @Nau_Puig @lesantonietes

 L’adaptació que han fet Les Antonietes d’Otel·lo és un encert de principi a fi. Però com que hi ha molt a dir, anem a pams: per què cal anar a veure aquest Otel·lo?

• Pel text. Perquè està molt ben adaptat. Un text que parteix d’una bona traducció i que del que se n’ha fet una adaptació molt acurada, que barreja expressions més arcaiques amb vocabulari actual, que manté la història sense perdre cap detall important. Un text que conserva la intensitat del text original, que va augmentant la tensió de forma continuada, i que explota amb un sol mot.
• Per la interpretació d’Annabel Castán (Desdèmona), Òscar Intente (Otel·lo) i Arnau Puig (Iago), que no només diuen el text de forma esplèndida. La seva interpretació és brillant, plena de matisos en la veu, en el gest, en el moviment. Annabel Castán ens presenta una Desdèmona etèria (no us perdeu la seva entrada), plena de vida, de desig, que viu per Otel·lo i es deixa dominar per ell. Òscar Intente és Otel·lo. Un Otel·lo prepotent, ple d’inseguretats en un món on sempre ha estat, és i serà “el moro”, i on sap que haurà de demostrar més que els altres nobles per tenir el mateix reconeximent que qualsevol altre. Un Otel·lo que confia en els seus amics més que cap altra persona. I després està Iago, interpretat per Arnau Puig... un Iago que és tan dolent, tan dolent, que ens acaba seduint a tots. Un brivall a l’estil més clàssic, elegant, educat, sibil·lí, manipulador. Un Iago que no menteix al públic, però que és capaç de  mentir a qualsevol altre per aconseguir els seus objectius. Un brivall ple d’ironia, d’astúcia. Una interpretació que té llum pròpia. Quan en Iago no és en escena, el trobem a faltar.
• Per la direcció d’Oriol Tarrasón. Tot i que anem a veure Otel·lo sabent com acabarà, l’Oriol Tarrasón fa que estiguem pendents de cada escena i aconsegueix que ens sorprenguem pel que passa, com si tot fós una novetat.
• Per l’escenografia. Una escenografia blanca, crua, creuada només per una catifa vermella. Una escenografia que dóna importància al text i als actors i ho elimina gairebé tot. Complementada amb un disseny dil·luminació molt ben fet, que va movent l’acció d’un costat a l’altre, creant llums i ombres...
• Pel vestuari, sobri, acurat, discret. Un vestuari que no amaga els moviments i els gestos.
• Perquè Otel·lo és actual i contemporani. Perquè ens parla de racisme, ens parla de la violència contra les dones (la vaig matar perquè era meva), perquè ens parla de les notícies falses, de la manipulació de la informació, de les aparences... sobre tot, de les falses aparences!!!... Sense mòbil, sense xarxes, sense internet... en Iago és capaç de teixir una mentida i fer-la créixer. Un muntatge que, avui, funcionaria amb hashatags (#odioelmoro), amb fake news, on les imatges de vides perfectes inundarien els perfils dels protagonistes, on hi hauria mitjans digitals amb titulars escabrosos...
• Perquè Annabel Castán, Òscar Intente i Arnau Puig diuen el text tot fent que cada paraula tingui molt de significat, en un escenari minimalista que no els dóna res on recolzar-se, on gairebé només hi són ells i la paraula. Una aposta arriscada que ells fan que sembli molt fàcil i no ho és gens.
• Perquè durant tota l’obra no es va sentir ni tossir, ni esternudar ni res. El públic queda tan captivat pel que passa davant dels seus ulls, tan hipnotitzat que no hi ha res que el pugui destorbar.
• ...

... i em podria allargar i allargar... però no ho faré perquè Otel·lo és una meravella de muntatge per tot. És una combinació excel·lent on tot hi suma i no hi ha res que hi resti.

Otel·lo, a La Seca, s’ha d’anar a veure. Que no us ho expliquin perquè qualsevol explicació és quedarà curta del tot. Si no hi aneu pel text, aneu-hi pel muntatge sencer, per la direcció...i, sobre tot, sobre tot, aneu-hi per les interpretacions: són magistrals.

(imatges de La Seca Espai Brossa)