2016/10/09 el coratge de matar - TNC #elcoratgedematar @teatrenacional
http://espectaculosbcn.com/el-coratge-de-matar-tnc/
www.espectaculosbcn.com
El Coratge de Matar. Amb aquest títol ja imaginem que no anem a veure una comèdia. I després del que ens diu en Lars Norén, n’estem segurs del tot.
El Coratge de Matar, al Teatre Nacional, és una tragèdia grega portada als nostres dies. Els drames més grans esdevenen dins de les famílies. I aquesta família no n’és una excepció.
Erik i el seu pare no s’avenen.. “Què t’he fet, jo?” pregunta el pare. La incomunicació és evident. Parlen la mateixa llengua però sembla que parlin idiomes diferents. No s’entenen..No es ni una qüestió generacional. No s’entenen ni volen entendre’s. Han viscut sempre en aquest estat i sembla que no coneixen una altra manera de viure.
Una mare absent des de fa anys, un germà que existeix però de qui no en sabem res més. … només queden Erik i el seu pare.. “Els pares sempre arrosseguen els fills”. Però els pares també interfereixen en la vida dels fills intentant que tinguin una vida millor. Però “vida millor” té significats diferents per a l’Erik i el seu pare.
Els dos arrosseguen anys d’incomprensió. De desafecte, de falta d’amor i de tendresa. No es saben tractar. No saben parlar-se. No saben tocar-se. No saben abraçar-se. Però es necessiten. Necessiten saber l’un de l’altre encara que no més sigui per mantenir la distancia.
Però la distancia es trenca amb l’aparició de Radka. Amiga, novia, amant o coneguda d’Erik. Un personatge que estima apassionadament malgrat tot, dels rebutjos, de la ràbia, dels cops.. Radka estima a borbolls. Ella és el detonant del drama.
L’escenari sembla que ha estat colpejat per un huracà, amb elements dispersos, desorganitzat, desestructurat… com Erik i el seu pare. Amb Radka al davant, el pare fa que apareguin coses belles, belles perquè sí, unes copes de cristall. Radka treu allò que tenen de bo els altres en el seu interior… però també que les passions es desfermin.
El vestuari està molt estudiat. El vestit brillant de Radka contrasta amb el vestuari d’Erik i el seu pare, gris, avorrit, insuls.
Manel Barceló està superb en la seva interpretació de pare. Al principi costa fins i tot reconèixer-lo. No és solament la veu, la postura corporal i els gestos ens mostren un home a qui li han caigut trenta anys a sobre de cop. Un home derrotat, cansat, amargat i trist. Nao Albet es un Erik que ens mostra els seus alts i baixos. Passa d’estats alegres a depressius. Amb els seus moviments compulsius i frenètics, sembla un etern adolescent que no ha superat el seu complex d’Èdip. Necessita algú a qui culpar d’allò que és, del que li passa… i el seu pare és el blanc perfecte. María Rodríguez ens ofereix una Radka voluptuosa, tota somriures, que intenta estar per damunt de les baralles familiars. Una dona sensual que sap utilitzar el seu cos per a allò que vol. Sense prejudicis.
Una direcció que no deixa caure el text en cap moment. Els silencis i les mirades són tan expressius com alguns dels diàlegs.
El Coratge de Matar, al Teatre Nacional, es una obra que ens fa reconèixer que les tragèdies són eternes, que en les famílies estan les millors tragèdies… i que això no canvia, sigui a Grècia o a Suècia.
9 sobre 10
www.espectaculosbcn.com
El Coratge de Matar. Amb aquest títol ja imaginem que no anem a veure una comèdia. I després del que ens diu en Lars Norén, n’estem segurs del tot.
El Coratge de Matar, al Teatre Nacional, és una tragèdia grega portada als nostres dies. Els drames més grans esdevenen dins de les famílies. I aquesta família no n’és una excepció.
Erik i el seu pare no s’avenen.. “Què t’he fet, jo?” pregunta el pare. La incomunicació és evident. Parlen la mateixa llengua però sembla que parlin idiomes diferents. No s’entenen..No es ni una qüestió generacional. No s’entenen ni volen entendre’s. Han viscut sempre en aquest estat i sembla que no coneixen una altra manera de viure.
Una mare absent des de fa anys, un germà que existeix però de qui no en sabem res més. … només queden Erik i el seu pare.. “Els pares sempre arrosseguen els fills”. Però els pares també interfereixen en la vida dels fills intentant que tinguin una vida millor. Però “vida millor” té significats diferents per a l’Erik i el seu pare.
Els dos arrosseguen anys d’incomprensió. De desafecte, de falta d’amor i de tendresa. No es saben tractar. No saben parlar-se. No saben tocar-se. No saben abraçar-se. Però es necessiten. Necessiten saber l’un de l’altre encara que no més sigui per mantenir la distancia.
Però la distancia es trenca amb l’aparició de Radka. Amiga, novia, amant o coneguda d’Erik. Un personatge que estima apassionadament malgrat tot, dels rebutjos, de la ràbia, dels cops.. Radka estima a borbolls. Ella és el detonant del drama.
L’escenari sembla que ha estat colpejat per un huracà, amb elements dispersos, desorganitzat, desestructurat… com Erik i el seu pare. Amb Radka al davant, el pare fa que apareguin coses belles, belles perquè sí, unes copes de cristall. Radka treu allò que tenen de bo els altres en el seu interior… però també que les passions es desfermin.
El vestuari està molt estudiat. El vestit brillant de Radka contrasta amb el vestuari d’Erik i el seu pare, gris, avorrit, insuls.
Manel Barceló està superb en la seva interpretació de pare. Al principi costa fins i tot reconèixer-lo. No és solament la veu, la postura corporal i els gestos ens mostren un home a qui li han caigut trenta anys a sobre de cop. Un home derrotat, cansat, amargat i trist. Nao Albet es un Erik que ens mostra els seus alts i baixos. Passa d’estats alegres a depressius. Amb els seus moviments compulsius i frenètics, sembla un etern adolescent que no ha superat el seu complex d’Èdip. Necessita algú a qui culpar d’allò que és, del que li passa… i el seu pare és el blanc perfecte. María Rodríguez ens ofereix una Radka voluptuosa, tota somriures, que intenta estar per damunt de les baralles familiars. Una dona sensual que sap utilitzar el seu cos per a allò que vol. Sense prejudicis.
Una direcció que no deixa caure el text en cap moment. Els silencis i les mirades són tan expressius com alguns dels diàlegs.
El Coratge de Matar, al Teatre Nacional, es una obra que ens fa reconèixer que les tragèdies són eternes, que en les famílies estan les millors tragèdies… i que això no canvia, sigui a Grècia o a Suècia.
9 sobre 10
Comentarios
Publicar un comentario
Gràcies pels teus comentaris. Gracias por tus comentarios.